Em trobo a faltar....

"La sala d'espera de la felicitat"

Observava aquella conversa des de la cadira amb el lletrell de "director" escrit a darrera i reflexionava en com ens agrada etiquetar cada cosa, persona o sentiment, com si d'aquesta manera la poguéssim identificar més fàcilment. Escoltava aquella conversa i em vaig adonar que en aquella sala d'assajos, d'aquell teatre hi havia cinc cors trencats. Vaig poder comprendre que quatre nois i una noia érem dues espècies diferents d'una mateixa raça. Reflexionava en com era de fàcil parlar a una persona desconeguda, que si ens escoltéssim veuríem que no som tan diferents, que els homes també pateixen a cada ruptura o quan han estat traïts per la persona en qui havien dipositat confiança. Ahir a la nit vaig aprendre molt escoltant i participant d'una conversa amb desconeguts i coneguts, adonant-me que sovint l'únic exercici que no fem i que seria el més senzill és escoltar a l'altre. Crec que formant part d'una conversa d' "homes" entens que no hi un abisme entre els dos sexes, no parlem idiomes diferents, senzillament no ens posem en la pell de l'altre. Potser una mica d'altruisme per començar en les relacions seria "la sala d'espera de la felicitat".

Voler, poder...

< " Si vols, pots". Quantes vegades he sentit aquesta frase i no sé si dir que és veritat o que és un sense-sentit per compadir-nos de la realitat. Jo vull, pero no puc...no tot depèn de mi... a vegades ni jo mateixa depenc de mi... Jo et vull, pero no puc...Tu no saps ni que existeixo i jo desapareixeré amb la lluna a trenc d'alba, apropant-me a tu, que vols i pots i existeixes per a mi i apareixes per cada raco de la nit. Vull poder, pero no puc voler...>

"La historia de la intimitat entre tu i jo.."

Henri Cartier Bresson

Ëtre ou paraître

Després de dos dies de nervis malaltissos de no voler decepcionar i decepcionar-se, després de no comparar, de concentrar-me, d'ànims, de por i de coratge; avui m'he adonat, observant un centenar de persones que feien cua per la mateixa feina, que el treball i la dedicio d'aquests ultims anys ha valgut la pena.
Aquesta professio reflexa la societat actual: paraître au lieu d'être .... aixxx... si és que la vida i el teatre es confonen i la linia que els separa es dilueix cada cop més... Qui no ha fingit ser el que no era algun cop a la vida? No jugàvem tots quan érem petits a ser princeps o princeses/ lladres o policies/ metge o pacient? I no és el mateix que fem els actors? No juguem a ser algu altre per poder ser més nosaltres mateixos?
Potser seriem els més covards perquè sempre necessitem amargar-nos darrera una altra pell per fugir de nosaltres mateixos, pero a la vegada els més conscients, realistes i potser els unics que assumim que juguem a paraître pour enfin être.

La meva terra és el mar....

Res de tan cert...

"Henri Cartier Bresson és famos pels seus retrats"

Quan l'art es converteix en poesia...

http://ballerinaproject.com/

Madrid

Viatjar sol és d'allo més gratificant, sobretot en l'actualitat on evitem la solitud. Sempre intentem estar ocupats, envoltats de gent.
Avui quan he agafat l'avio a Barcelona i dirigint-me a Madrid m'he adonat de com està sola la gent pero com intenten enganyar-se a ells mateixos. Fa por estar sol, pero no és dolent. Pot arribar a ser la cosa més gratificant: poder riure sol, parlar-se a un mateix (si, en veu alta, per què no?) adonar-se que s'ha de perdre la vergonya per demanar per un carrer o adonar-se que per no resultar estrany en una altra ciutat, no hem preguntat i ens trobem en la direccio contraria en agafar el metro. I quan estàs a dins, veure com la gent acompanyada et mira i els que van sols tots porten el mobil i el fan anar fins que treu fum. Tot per no SENTIR-SE sols. Aquesta és la gran diferència ESTAR O SENTIR...
Avui no m'he sentit sola en arribar a Madrid, trobar el meu allotjament i sortir a comprar per sopar, avui m'he sentit jo. SOLA I AMB MI MATEIXA