Voler, poder...

< " Si vols, pots". Quantes vegades he sentit aquesta frase i no sé si dir que és veritat o que és un sense-sentit per compadir-nos de la realitat. Jo vull, pero no puc...no tot depèn de mi... a vegades ni jo mateixa depenc de mi... Jo et vull, pero no puc...Tu no saps ni que existeixo i jo desapareixeré amb la lluna a trenc d'alba, apropant-me a tu, que vols i pots i existeixes per a mi i apareixes per cada raco de la nit. Vull poder, pero no puc voler...>

"La historia de la intimitat entre tu i jo.."

Henri Cartier Bresson

Ëtre ou paraître

Després de dos dies de nervis malaltissos de no voler decepcionar i decepcionar-se, després de no comparar, de concentrar-me, d'ànims, de por i de coratge; avui m'he adonat, observant un centenar de persones que feien cua per la mateixa feina, que el treball i la dedicio d'aquests ultims anys ha valgut la pena.
Aquesta professio reflexa la societat actual: paraître au lieu d'être .... aixxx... si és que la vida i el teatre es confonen i la linia que els separa es dilueix cada cop més... Qui no ha fingit ser el que no era algun cop a la vida? No jugàvem tots quan érem petits a ser princeps o princeses/ lladres o policies/ metge o pacient? I no és el mateix que fem els actors? No juguem a ser algu altre per poder ser més nosaltres mateixos?
Potser seriem els més covards perquè sempre necessitem amargar-nos darrera una altra pell per fugir de nosaltres mateixos, pero a la vegada els més conscients, realistes i potser els unics que assumim que juguem a paraître pour enfin être.

La meva terra és el mar....

Res de tan cert...

"Henri Cartier Bresson és famos pels seus retrats"

Quan l'art es converteix en poesia...

http://ballerinaproject.com/

Madrid

Viatjar sol és d'allo més gratificant, sobretot en l'actualitat on evitem la solitud. Sempre intentem estar ocupats, envoltats de gent.
Avui quan he agafat l'avio a Barcelona i dirigint-me a Madrid m'he adonat de com està sola la gent pero com intenten enganyar-se a ells mateixos. Fa por estar sol, pero no és dolent. Pot arribar a ser la cosa més gratificant: poder riure sol, parlar-se a un mateix (si, en veu alta, per què no?) adonar-se que s'ha de perdre la vergonya per demanar per un carrer o adonar-se que per no resultar estrany en una altra ciutat, no hem preguntat i ens trobem en la direccio contraria en agafar el metro. I quan estàs a dins, veure com la gent acompanyada et mira i els que van sols tots porten el mobil i el fan anar fins que treu fum. Tot per no SENTIR-SE sols. Aquesta és la gran diferència ESTAR O SENTIR...
Avui no m'he sentit sola en arribar a Madrid, trobar el meu allotjament i sortir a comprar per sopar, avui m'he sentit jo. SOLA I AMB MI MATEIXA