Em trobo a faltar....

"La sala d'espera de la felicitat"

Observava aquella conversa des de la cadira amb el lletrell de "director" escrit a darrera i reflexionava en com ens agrada etiquetar cada cosa, persona o sentiment, com si d'aquesta manera la poguéssim identificar més fàcilment. Escoltava aquella conversa i em vaig adonar que en aquella sala d'assajos, d'aquell teatre hi havia cinc cors trencats. Vaig poder comprendre que quatre nois i una noia érem dues espècies diferents d'una mateixa raça. Reflexionava en com era de fàcil parlar a una persona desconeguda, que si ens escoltéssim veuríem que no som tan diferents, que els homes també pateixen a cada ruptura o quan han estat traïts per la persona en qui havien dipositat confiança. Ahir a la nit vaig aprendre molt escoltant i participant d'una conversa amb desconeguts i coneguts, adonant-me que sovint l'únic exercici que no fem i que seria el més senzill és escoltar a l'altre. Crec que formant part d'una conversa d' "homes" entens que no hi un abisme entre els dos sexes, no parlem idiomes diferents, senzillament no ens posem en la pell de l'altre. Potser una mica d'altruisme per començar en les relacions seria "la sala d'espera de la felicitat".