RECORDES?

Jugàvem a ser feliços, t'en recordes?
Recordes quan a hores intempestives del matí acabat de llevar i em portaves un croissant?
Recordes quantes hores havíem passat al sofà veient pel.lícules? Quantes en la meva habitació? Aquell llit mai em semblava tan gran com quan tu l'abandonaves... Recordes els centenars de missatges al dia que ens podíem arribar a enviar? Recordes aquelles mirades còmplices a dalt de l'escenari? Recordes aquells taps de suro gravats a clau que em vas passar de sota mà a meitat d'un espectacle? Recordes l'última pel.lícula de cinema mut? Recordes l'escalfor de la meva mà quan vas posar-hi la teva? Recordes aquella "nuisette" que vam imaginar tan de temps? Recordes que venies a l'amagatall, quan t'envia un missatge perquè marxava? Recordes que em vas ensenyar a ballar salsa, aprendre a sentir el teu cos? Recordes què vam sentir quan vam sentir per primeva vegada els batecs dels nostres cors? Recordes les angoixes compartides? Recordes les llàgrimes que ens vam confiar? Recordes que podíem ser tu i jo? Recordes que podies ser tu i jo podia ser jo? Recordes que no hi havia secrets entre nosaltres? Recordes quants cops ho vam voler acabar? Recordes quants dies compartits en la clandestinitat d'unes espelmes? Recordes quants somriures ens regalàvem? Recordes que et senties viu amb mi? T'en recordes de mi?

L'últim dia del món

Per si demà fos la fi del món, voldria haver estat capaç d'estimar tot el que no he estimat. Haver tingut el valor d'arriscar-me més sovint, haver lluitat per tots els ideals que no he tingut, haver gosat sense amargar-me, haver-me acceptat, haver dit més sovint "t'estimo". Desitjaria donar un al.lè de vida a tots aquells que van marxar massa aviat. Voldria que demà no fos l'últim dia del món perquè hi ha tantes coses a viure que seria una pena no poder-les aprofitar

NOU MESOS

Avui,caminant a primera hora del mati sota un fred tallant i un sol gelid, m'he adonat que has estat com una gestacio, has durat nou mesos. Pero a partir d'ara no et dedicare cap altre instant mes. Hem acabat, ho has acabat i malgrat que m'has ofert un any de gloria i la historia mes bonica, res no me podra aturar per continuar avançant.

ONCE UPON ON DECEMBER

SPRING AWAKENING

"Vous marchiez dans une prairie un jour de printemps, main dans la main. C'était paisible et l'air remplissait vos poumons et vous respiriez à même temps. Mais tu n'y voyais que d'un seul œil car de l'autre main il tenait quelqu'un d'autre qui respirait le même air du printemps que vous.
La prairie devenue un désert et eux deux commençait à le parcourir et il t'a lâché de la main. Et même si tu courrait pour la rattraper ils étaient plus rapide que toi. Assoiffée tu as du ralentir ta marche pour reprendre tes forces.
Quand tu as retrouvé le chemin vers le printemps et la prairie paisible, au loin tu as aperçu deux silhouettes qui marchait main dans la main sans aucun regard vers l'arrière."

CORS TRENCATS...

...reunits a l'habitacio d'un hotel.
...fumant just abans d'un espectacle.
...en un sopar entre amics.

Cors trencats intentant consolar-se.


 http://www.youtube.com/watch?v=jcCrOf-rjA0

ESPERA

Ha estat la fi del mon. Quan em van anunciar la noticia va ser una bomba directe per destruir-me.
Quan hi penso, he fet una mica de pitonisa perquè la fi del meu llibre no ha estat inventat, sino presagiat. I ha arribat el moment, el fatidic, en què la realitat m'és posada davant de la cara, perquè pugui reconèixer tots els detllas.El meu cor va deixar de batre una nit de mars, el que no em pensava és que li tinguessis tan poc respecte per esmicolar-lo.

I jo aqui...espero....espero els cinc mesos de la vostre espera....

LA FIN DU MONDE

http://www.youtube.com/watch?v=z6KNxJo1HkI

Et dono les meves dues mans....

Tardes...

"- Digue'm, quins somnis tens?
  - Una vegada vaig somniar en com volia construir la meva vida...
  - La vida no es somnia....
  - Exacte! La vida es construeix mentre somniem en com voldriem que fos"

Continuava pensant que de vegades la vida té misteris que no cal resoldre, preguntes que no necessiten resposta. El seu record va volar com les fulles de la tardor i mai més vaig tornar a veure aquell amic...

CARA I CREU

Tots portem a dins un Jekyll i un Hide.... hauria de ser lectura obligatoria mondial per a cada persona!
Adonar-se de no només dues, sino les mil cares que pot tenir una persona depenent de lloc, el context i la gent amb la qual es relaciona.
Quina llàstima que allo que es diu a Bastilla es quedi al cul de la copa de vi, en l'ultima glopada que es deixa al fons... Llàstima de veure que no només els gossos segueixen al seu amo quan surten a passejar, sino també les persones... Llàstima de veure que dos amants s'amaguen quan a ulls de tothom és evident...Quina llàstima no conferssar-se que un segueix enamorat d'aquella noia de fa temps... tot i és cara i creu d'una mateixa moneda: la vida...

Silenci.........

Quan algu vol comprar el teu silenci....és ben divertit veure el canvi de comportament de la gent quan sense dir ni una paraula esperen que allo que t'han confessat es quedi en aquella habitacio d'hotel de penes compartides...

Head&Heart

"M'agrada observar a la gent i veure que la majoria no tenen el valor d'estar d'acord entre el que pensen i els seus actes... quanta falsedat pot existir a la terra? Com es pot estar tan sol que l'unic passatemps és atacar al més feble? Quant de temps es pot aguantar sense rebel.lar-se contra les injusticies? Com es pot restar en silenci quan hi ha tantes coses a dir a l'andana d'una estacio, fumant? Mancar de comunicio, el major error de l'home..."

SLEEPING THROUGH MY FINGERS

SIEMPRE NOS QUEDARÀ PARIS...

De retorn a Paris, la ciutat més màgica i eterna del mon, un es pot adonar que la vida és bella. La vida és perfecta, inclos en aquells moments de drama, la vida sempre ens portarà una mica d'aquesta brisa parisenca, tan plena de vida que de sobte ens adonarem que tot és possible...

TOUT UN ÉTÉ QUAND PARIS S'ETEINT....

Ultimes 24h  a Paris, i un somriure de melangia envaeix els meus llavis......

"SEMPRE EM QUEDARÀ PARIS"

JE TE QUITTE N'EST JAMAIS FACILE À DIRE...

Després de tres mesos a Paris, retorn a una realitat paral.lela. Han canviat tantes coses! He après tantissimmm!!!! I he descobert que tots tenim una meitat i jo he trobat la meva. Aquella persona que ens passem la vida buscant i molts no la troben...Jo he tingut la sort de compartir un bon tros de cami, les alegries, les angoixes, les veritats, els "tics mammamiescos"... una persona que m'ha suportat en els dies bons, els dolents, el silencis, els somriures, SOBRETOT TANTS SOMRIURES, RIURES I PARODIES!!!!!!i si, com tota persona humana roto i em tiro pets i inclos amb aixo l'ALEXANDRE m'ha acollit....molt més que a casa seva.......

NO DIGUIS QUE VA SER UN SOMNI

Escoltant cançons que et tornen a temps passats, a aquelles èpoques que de cop et revenen a la memoria i que t'apareixen com si les haguessis viscut el dia anterior.
Canviar de vida cada "x" mesos o anys, aquest ofici és aixi: no tenir arrels enlloc, ser errant perpetu, nomada de la vida i acostumar-s'hi; que la gent amb qui has creat vincles s'oblidi de tu (i tu d'elles), que refacis el cami a cada pas, que la teva vida es converteixi en fer i desfer les maletes, que no puguis dir " vaig a casa", que tot sigui efimer (inclos els moments de felicitat).
Pero passejar pels carrers de Paris, sota la pluja, amb uns quants grams d'alcohol a la sang, escoltant musica i marxant d'una festa per no deixar-te temptar per aquell qui dies abans t'ha dit que necessitava prendre distàncies....la vida quoi!
I sempre amb unes persones al cor, aquelles que amb una sola mà les pots comptar, aquelles a qui mai els has dit T'ESTIMO quan calia, per por de ser refusat i sobretot aquella que per altra vegada consecutiva ha trencat en mil pedaços el teu cor.
Saps que aquesta vegada et costarà recuperar tots els troços, com cada vegada, l'unic és que de tant enganxar-los els pedaços es van fent cada vegada més petits i tardes més temps en reconstruir-lo de nou.
Podria haver estat tan fàcil!On han passat els dies en que passava la nit en blanc esperant-he a les set del mati, les nits al sofà endormint-nos mirant pel.licules que no ens interessaven, els moments on em passaves taps de suro amb missatges per sota la taula, les mirades creuades on els silencis parlaven a crits,els moments on ens amagavem als camerinos per dir-nos adéu, les tardes que passaves a casa, les fantasies, els cent missatges per dia; la nuisette que vaig comprar per realitzar la teva fantasia, on han passat les teves mans acariciant-me la pell, els llavis que em recorrien el cos, les dents que xovacen en els primers petons maldestres...? I per contra aqui estic, a Paris i sense tu, sense vosaltres, amb mi mateixa i intentant ser jo, i convencent-me cada dia que no pensaré en tu. No diguis que va ser un somni, perquè hauria desitjat no haver despertat mai.

THE WINNER TAKES IT ALL

http://www.youtube.com/watch?v=fOsKywf1A1A

Trapezista

Em fa gràcia la frase: " tot allo que té un començament, té un final".
Normalment la diem per donar-nos seguretat en els moments en que comencem a comprendre que no voldriem que s'acabés mai.

Tu i jo acabem de començar i, una vegada més, ja sento el final abans de començar, de gaudir, de conèixe'ns... i és gracios perquè just abans de tu no ho havia pensat i en canvi amb ell el final va ser com una decapitacio.
Tinc por...necessito que em donguis una seguretat... una colxoneta on sé que si caic no em faré mal...

Midnight in Paris

"Tot canvia, res roman."
 Quanta rao!!! només hi ha una cosa que roman sempre: TU. Quant de temps hem perdut? i perdent-nos en el temps, el temps ha acabat per fer-nos perdre. Has aparegut com una evidència! Avui, veient apropar-se el canvi, a dos dies d'un gir de tres-cents seixanta graus en la meva vida, m'he adonat que hauries de ser aqui, amb mi, en mi.
Ens vam veure a l'andana, vam pujar al mateix tren pero en vagons separats... I vam arribar tard a l'estacio d'arribada. Els passatgers que vam creuar eren banals, pures distraccions per fer-me adonar que, malgrat tot, el nostre desti era el mateix. "No diguis que va ser un somni" perquè t'esperaré cada dia a "mitjanit a Paris".

Somnis fets veritat

Son estranys els somnis no? És el moment on el nostre jo més intim i més veridic ens parla, potser barrejant coses, influenciat per les linies d'un llibre que hem llegit abans d'anar a dormir, les imatges de la tele que hem vist,d'una canço que hem sentit durant el dia, d'un estimul que ens ha passat desapercebut... pero i què en son d'aquells somnis mentre estem desperts? Els que anhel.lem de forma conscient? Els que desitgem i projectem tota la nostra energia perquè s'acompleixin?... suposo que insconscientment en tinc molts, pero ara només un em cou i em bull per dins... que es faci realitat o no és només qüestio de dies...

Missing you whole....

Et trobaré a faltar... com a unes quantes persones...
No sé perquè ens hi acabem acostumant a l'absència, deu ser que està pensada perquè altres coses ens omplin la rutina i només acabem recordant a aquells que no hi son amb un somriure als llavis quan parlem d'ells. És un signe de condescendència. Suposo que en el fons més intern ens recomforta saber que una vegada més no hem estat nosaltres els escollits i, recordar les anècdotes ens manté més vius que als morts. Ens fa por morir-nos. En realitat crec que temem el dolor, pero no fa més mal que l'absència imposada d'algu que ens ha deixat. Ens hauria de fer més por viure...

Sé que ell et cuidarà i jo continuaré creient en els contes de fades, en els finals feliços i romàntics; continuaré llegint novel.les on un amor impossible venç totes les adversitats. Jo continuaré la meva vida i tu ja no hi seràs... i et trobaré a faltar...

Mirades...

Conec aquesta mirada. Els records tornen amb força en retrovar-nos altre cop al mateix lloc que fa anys enrere. Aquesta mirada de redescobrir i desitjar allo que tens a davant i que se't mostra inaccessible. Els ulls brillants, el sentiment de culpabilitat i la justificacio. El desti té cops amagats i a vegades és ironic. Pero reconec aquesta mirada.

SMILE

http://soundcloud.com/suelves/smile

Des de Virginia...

                                                                                                Virginia 17 de setembre de 2010

Estimat, en fi, ja no.
No he marxat per a tu, no. Tot i que aquell dia dins del meu llit, mentre em despullaves, pensava que sí que hauria de fugir...
En fi, t'escric perquè l'Odette va venir a veure'm. Em va portar notícies de tota mena i aquestes línies són per felicitar-te. Ja em va explicar que us vau mudar a una petita casa amb jardí a les afores de Niça.  Suposo que una mica d'aire campestre esborrarà l'aire salat de platja que et recordava massa a la meva pell. Val a dir que la vas conèixer massa ràpid. No sé si la teva dona ho haurà sabut o si el fet de què estigueu esperant un fill t'ajudi a seguir amb la mentida. Ja ho veus. Sé que et cases d'aquí quatre setmanes i sé que seràs pare d'aquí cinc mesos, així és que et demano que no m'enviïs més cartes, que esborris el meu telèfon, que no em tornis a venir a veure destrossat perquè no saps quina decisió prendre. Sempre ha estat massa tard.  T'he desitjat sempre una vida feliç però que fossis sincer per davant de tot. En fi, si sóc capaç d'escriure't és que realment tampoc has estat important. Deixem-ho en què, per a mi, ha estat excitant ser l'amant d'un home compromès i a tu t'aportava una mica més de vida de la que pots viure amb la  Julie. Deu anys de diferència, es noten. Ella volia lligar-te, és el que voldrem tots quan ratllem la quarentena, en canvi, quan ratlles els trenta una ballerina et fa descobrir tot un món de pecats que desconeixies. Ja podràs dir que els hauràs provat, però llàstima que hagi acabat massa aviat, si t'hagués fet tastar l'infern, t'hi hauries volgut quedar.

Que et vagi bé la vida al purgatori....

Ombres perdudes

-Diga'm Glost, què hi faig aqui?
-No és el que volies? No vas tornar a anar a l'església per recomfortar el teu ego? Pregaves amb devocio, després d'anys d'absència. Crec que ho feies per egoïsme. Creies que el teu Déu et salvaria, quan sabies de sobres que només tu podies fer-ho. Has estat hipocrita Clif. Mai has cregut en res més que en tu mateix. Ara hauràs de creure en els altres, formes part d'aquesta societat, t'agradi o no i, quan abans ho acceptis, menys diners gastaràs en psicolegs i psiquiàtres.
- Saps Glost? En realitat sempre he cregut en tot, menys en mi. Aquesta és la veritat.
-Potser hauries d'haver après que al final l'unica cosa que t'acompanya durant la vida, és la teva ombra. L'unica cosa fidel i segura que no t'abandona.
-I què passa quan la perds?
- Si la perds, és que t'has perdut a tu mateix.

No refiar-se ni de la teva propia...

Eilina

"Diuen que la bogeria m'empara", es digué Eilina. "No. Potser només s'atreveixen a qualificar-me perquè cap d'ells no podrà tenir mai aquesta sensibilitat. Emocionar-se en veure la primera flor, que les llàgrimes regalimin galtes avall en veure un avi assegut en una andana de tren. Amagar l'amor per por de no estar a l'alçada, desviure's per poder tocar el cel ni que sigui amb la punta dels dits.
Potser és l'enveja que els fa titllar-me de boja, aquesta sensibilitat extrema que em porta a la malaltia. Suposo que sentir-se avergonyida de la humanitat i dir-ho en veu alta, és un exercici que els covards deixen pels malalts mentals, el que com jo estimem la nostra bogeria."

I used to sing it when I was a child

http://www.youtube.com/watch?v=8C8z1wUn9A4

O2

Qui s'entén? Per què sempre se'ns exigeix de justificar-nos, d'explicar allo que altres no podran entendre senzillament perquè tenen una visio diferent a la nostra? Podria haver-hi una mica de pau, de silenci, de no ofegar, només de deixar ser a l'altre. Jo no apreto la soga al teu coll, per què tu em deixes sense aire de mica en mica...

Fidels

I aixi sempre seran; els unics fidels son els animals. Res de tan gratificant com arribar a casa després de passar uns dies fora i adonar-se que el gat que tespera no pot parar d'estar al teu costat, enganxat a tu, donant amor, tendresa i un sentiment d'alegria, DONANT, sense esperar rebre res a canvi, donar... Aquest verb que quasi ha desaparegut de les nostres accions quotidianes...

Lluny de tot, fins i tot de mi

Cadascun amb la seva historia, els passadissos de tren de l'Orient Express que tantes histories ens fan inventar.Quantes persones soles en aquest espai reduit, en aquest passadis que el viatjar sempre ens regala., tancant la porta per tenir una mica d'intimitat. Pero de tant en tant dues animes es troben per mirar la foscor de la nit

V com a mode de V

Tots somniem en viatjar pero quan viatjar es converteix en el teu mode de vida no és tan idilic...
Sents que no tens arrels, que no ets d'enlloc, que ets nomada i que potser ningu seguirà les traces de les teves sabates. Quan viajar es converteix en la teva vida i passes dies fent i desfent maletes, demanant a la veïna que et cuidi et gat i et regui les plantes,oblidant el raspall de dents o aquell llibre company de viatge, sents que la vida va tan depressa que no la pots seguir. T'agradaria aturar-te un moment i fer una fotografia al paisatge que veus des de la finestra del tren i que no sortis moguda...
Quan viatjar es convereteix en la teva vida...

Voldries que cap imatge de la teva vida fos borrosa...

QUAN?

Quan s'ha d'actuar o restar  passiu veient la vida passar?
Quan es prenen decisions encertades?
Quan val la pena deixar la ment en blanc i deixar-se endur?
Quan cal ser politicament correctes?
Quan s'ha de prendre una decisio i actuar?
Quan cal cridar ben fort o deixar que el silenci sigui l'aliat?