SMILE

http://soundcloud.com/suelves/smile

Des de Virginia...

                                                                                                Virginia 17 de setembre de 2010

Estimat, en fi, ja no.
No he marxat per a tu, no. Tot i que aquell dia dins del meu llit, mentre em despullaves, pensava que sí que hauria de fugir...
En fi, t'escric perquè l'Odette va venir a veure'm. Em va portar notícies de tota mena i aquestes línies són per felicitar-te. Ja em va explicar que us vau mudar a una petita casa amb jardí a les afores de Niça.  Suposo que una mica d'aire campestre esborrarà l'aire salat de platja que et recordava massa a la meva pell. Val a dir que la vas conèixer massa ràpid. No sé si la teva dona ho haurà sabut o si el fet de què estigueu esperant un fill t'ajudi a seguir amb la mentida. Ja ho veus. Sé que et cases d'aquí quatre setmanes i sé que seràs pare d'aquí cinc mesos, així és que et demano que no m'enviïs més cartes, que esborris el meu telèfon, que no em tornis a venir a veure destrossat perquè no saps quina decisió prendre. Sempre ha estat massa tard.  T'he desitjat sempre una vida feliç però que fossis sincer per davant de tot. En fi, si sóc capaç d'escriure't és que realment tampoc has estat important. Deixem-ho en què, per a mi, ha estat excitant ser l'amant d'un home compromès i a tu t'aportava una mica més de vida de la que pots viure amb la  Julie. Deu anys de diferència, es noten. Ella volia lligar-te, és el que voldrem tots quan ratllem la quarentena, en canvi, quan ratlles els trenta una ballerina et fa descobrir tot un món de pecats que desconeixies. Ja podràs dir que els hauràs provat, però llàstima que hagi acabat massa aviat, si t'hagués fet tastar l'infern, t'hi hauries volgut quedar.

Que et vagi bé la vida al purgatori....

Ombres perdudes

-Diga'm Glost, què hi faig aqui?
-No és el que volies? No vas tornar a anar a l'església per recomfortar el teu ego? Pregaves amb devocio, després d'anys d'absència. Crec que ho feies per egoïsme. Creies que el teu Déu et salvaria, quan sabies de sobres que només tu podies fer-ho. Has estat hipocrita Clif. Mai has cregut en res més que en tu mateix. Ara hauràs de creure en els altres, formes part d'aquesta societat, t'agradi o no i, quan abans ho acceptis, menys diners gastaràs en psicolegs i psiquiàtres.
- Saps Glost? En realitat sempre he cregut en tot, menys en mi. Aquesta és la veritat.
-Potser hauries d'haver après que al final l'unica cosa que t'acompanya durant la vida, és la teva ombra. L'unica cosa fidel i segura que no t'abandona.
-I què passa quan la perds?
- Si la perds, és que t'has perdut a tu mateix.

No refiar-se ni de la teva propia...

Eilina

"Diuen que la bogeria m'empara", es digué Eilina. "No. Potser només s'atreveixen a qualificar-me perquè cap d'ells no podrà tenir mai aquesta sensibilitat. Emocionar-se en veure la primera flor, que les llàgrimes regalimin galtes avall en veure un avi assegut en una andana de tren. Amagar l'amor per por de no estar a l'alçada, desviure's per poder tocar el cel ni que sigui amb la punta dels dits.
Potser és l'enveja que els fa titllar-me de boja, aquesta sensibilitat extrema que em porta a la malaltia. Suposo que sentir-se avergonyida de la humanitat i dir-ho en veu alta, és un exercici que els covards deixen pels malalts mentals, el que com jo estimem la nostra bogeria."

I used to sing it when I was a child

http://www.youtube.com/watch?v=8C8z1wUn9A4

O2

Qui s'entén? Per què sempre se'ns exigeix de justificar-nos, d'explicar allo que altres no podran entendre senzillament perquè tenen una visio diferent a la nostra? Podria haver-hi una mica de pau, de silenci, de no ofegar, només de deixar ser a l'altre. Jo no apreto la soga al teu coll, per què tu em deixes sense aire de mica en mica...

Fidels

I aixi sempre seran; els unics fidels son els animals. Res de tan gratificant com arribar a casa després de passar uns dies fora i adonar-se que el gat que tespera no pot parar d'estar al teu costat, enganxat a tu, donant amor, tendresa i un sentiment d'alegria, DONANT, sense esperar rebre res a canvi, donar... Aquest verb que quasi ha desaparegut de les nostres accions quotidianes...

Lluny de tot, fins i tot de mi

Cadascun amb la seva historia, els passadissos de tren de l'Orient Express que tantes histories ens fan inventar.Quantes persones soles en aquest espai reduit, en aquest passadis que el viatjar sempre ens regala., tancant la porta per tenir una mica d'intimitat. Pero de tant en tant dues animes es troben per mirar la foscor de la nit

V com a mode de V

Tots somniem en viatjar pero quan viatjar es converteix en el teu mode de vida no és tan idilic...
Sents que no tens arrels, que no ets d'enlloc, que ets nomada i que potser ningu seguirà les traces de les teves sabates. Quan viajar es converteix en la teva vida i passes dies fent i desfent maletes, demanant a la veïna que et cuidi et gat i et regui les plantes,oblidant el raspall de dents o aquell llibre company de viatge, sents que la vida va tan depressa que no la pots seguir. T'agradaria aturar-te un moment i fer una fotografia al paisatge que veus des de la finestra del tren i que no sortis moguda...
Quan viatjar es convereteix en la teva vida...

Voldries que cap imatge de la teva vida fos borrosa...

QUAN?

Quan s'ha d'actuar o restar  passiu veient la vida passar?
Quan es prenen decisions encertades?
Quan val la pena deixar la ment en blanc i deixar-se endur?
Quan cal ser politicament correctes?
Quan s'ha de prendre una decisio i actuar?
Quan cal cridar ben fort o deixar que el silenci sigui l'aliat?