Missing you whole....

Et trobaré a faltar... com a unes quantes persones...
No sé perquè ens hi acabem acostumant a l'absència, deu ser que està pensada perquè altres coses ens omplin la rutina i només acabem recordant a aquells que no hi son amb un somriure als llavis quan parlem d'ells. És un signe de condescendència. Suposo que en el fons més intern ens recomforta saber que una vegada més no hem estat nosaltres els escollits i, recordar les anècdotes ens manté més vius que als morts. Ens fa por morir-nos. En realitat crec que temem el dolor, pero no fa més mal que l'absència imposada d'algu que ens ha deixat. Ens hauria de fer més por viure...

Sé que ell et cuidarà i jo continuaré creient en els contes de fades, en els finals feliços i romàntics; continuaré llegint novel.les on un amor impossible venç totes les adversitats. Jo continuaré la meva vida i tu ja no hi seràs... i et trobaré a faltar...

Mirades...

Conec aquesta mirada. Els records tornen amb força en retrovar-nos altre cop al mateix lloc que fa anys enrere. Aquesta mirada de redescobrir i desitjar allo que tens a davant i que se't mostra inaccessible. Els ulls brillants, el sentiment de culpabilitat i la justificacio. El desti té cops amagats i a vegades és ironic. Pero reconec aquesta mirada.