Et trobaré a faltar... com a unes quantes persones...
No sé perquè ens hi acabem acostumant a l'absència, deu ser que està pensada perquè altres coses ens omplin la rutina i només acabem recordant a aquells que no hi son amb un somriure als llavis quan parlem d'ells. És un signe de condescendència. Suposo que en el fons més intern ens recomforta saber que una vegada més no hem estat nosaltres els escollits i, recordar les anècdotes ens manté més vius que als morts. Ens fa por morir-nos. En realitat crec que temem el dolor, pero no fa més mal que l'absència imposada d'algu que ens ha deixat. Ens hauria de fer més por viure...
Sé que ell et cuidarà i jo continuaré creient en els contes de fades, en els finals feliços i romàntics; continuaré llegint novel.les on un amor impossible venç totes les adversitats. Jo continuaré la meva vida i tu ja no hi seràs... i et trobaré a faltar...
dijous, 23 de febrer del 2012
dilluns, 13 de febrer del 2012
Mirades...
Conec aquesta mirada. Els records tornen amb força en retrovar-nos altre cop al mateix lloc que fa anys enrere. Aquesta mirada de redescobrir i desitjar allo que tens a davant i que se't mostra inaccessible. Els ulls brillants, el sentiment de culpabilitat i la justificacio. El desti té cops amagats i a vegades és ironic. Pero reconec aquesta mirada.
divendres, 27 de gener del 2012
dilluns, 23 de gener del 2012
Des de Virginia...
Virginia 17 de setembre de 2010
Estimat, en fi, ja no.
No he marxat per a tu, no. Tot i que aquell dia dins del meu llit, mentre em despullaves, pensava que sí que hauria de fugir...
En fi, t'escric perquè l'Odette va venir a veure'm. Em va portar notícies de tota mena i aquestes línies són per felicitar-te. Ja em va explicar que us vau mudar a una petita casa amb jardí a les afores de Niça. Suposo que una mica d'aire campestre esborrarà l'aire salat de platja que et recordava massa a la meva pell. Val a dir que la vas conèixer massa ràpid. No sé si la teva dona ho haurà sabut o si el fet de què estigueu esperant un fill t'ajudi a seguir amb la mentida. Ja ho veus. Sé que et cases d'aquí quatre setmanes i sé que seràs pare d'aquí cinc mesos, així és que et demano que no m'enviïs més cartes, que esborris el meu telèfon, que no em tornis a venir a veure destrossat perquè no saps quina decisió prendre. Sempre ha estat massa tard. T'he desitjat sempre una vida feliç però que fossis sincer per davant de tot. En fi, si sóc capaç d'escriure't és que realment tampoc has estat important. Deixem-ho en què, per a mi, ha estat excitant ser l'amant d'un home compromès i a tu t'aportava una mica més de vida de la que pots viure amb la Julie. Deu anys de diferència, es noten. Ella volia lligar-te, és el que voldrem tots quan ratllem la quarentena, en canvi, quan ratlles els trenta una ballerina et fa descobrir tot un món de pecats que desconeixies. Ja podràs dir que els hauràs provat, però llàstima que hagi acabat massa aviat, si t'hagués fet tastar l'infern, t'hi hauries volgut quedar.
Que et vagi bé la vida al purgatori....
Estimat, en fi, ja no.
No he marxat per a tu, no. Tot i que aquell dia dins del meu llit, mentre em despullaves, pensava que sí que hauria de fugir...
En fi, t'escric perquè l'Odette va venir a veure'm. Em va portar notícies de tota mena i aquestes línies són per felicitar-te. Ja em va explicar que us vau mudar a una petita casa amb jardí a les afores de Niça. Suposo que una mica d'aire campestre esborrarà l'aire salat de platja que et recordava massa a la meva pell. Val a dir que la vas conèixer massa ràpid. No sé si la teva dona ho haurà sabut o si el fet de què estigueu esperant un fill t'ajudi a seguir amb la mentida. Ja ho veus. Sé que et cases d'aquí quatre setmanes i sé que seràs pare d'aquí cinc mesos, així és que et demano que no m'enviïs més cartes, que esborris el meu telèfon, que no em tornis a venir a veure destrossat perquè no saps quina decisió prendre. Sempre ha estat massa tard. T'he desitjat sempre una vida feliç però que fossis sincer per davant de tot. En fi, si sóc capaç d'escriure't és que realment tampoc has estat important. Deixem-ho en què, per a mi, ha estat excitant ser l'amant d'un home compromès i a tu t'aportava una mica més de vida de la que pots viure amb la Julie. Deu anys de diferència, es noten. Ella volia lligar-te, és el que voldrem tots quan ratllem la quarentena, en canvi, quan ratlles els trenta una ballerina et fa descobrir tot un món de pecats que desconeixies. Ja podràs dir que els hauràs provat, però llàstima que hagi acabat massa aviat, si t'hagués fet tastar l'infern, t'hi hauries volgut quedar.
Que et vagi bé la vida al purgatori....
dimarts, 17 de gener del 2012
Ombres perdudes
-Diga'm Glost, què hi faig aqui?
-No és el que volies? No vas tornar a anar a l'església per recomfortar el teu ego? Pregaves amb devocio, després d'anys d'absència. Crec que ho feies per egoïsme. Creies que el teu Déu et salvaria, quan sabies de sobres que només tu podies fer-ho. Has estat hipocrita Clif. Mai has cregut en res més que en tu mateix. Ara hauràs de creure en els altres, formes part d'aquesta societat, t'agradi o no i, quan abans ho acceptis, menys diners gastaràs en psicolegs i psiquiàtres.
- Saps Glost? En realitat sempre he cregut en tot, menys en mi. Aquesta és la veritat.
-Potser hauries d'haver après que al final l'unica cosa que t'acompanya durant la vida, és la teva ombra. L'unica cosa fidel i segura que no t'abandona.
-I què passa quan la perds?
- Si la perds, és que t'has perdut a tu mateix.
-No és el que volies? No vas tornar a anar a l'església per recomfortar el teu ego? Pregaves amb devocio, després d'anys d'absència. Crec que ho feies per egoïsme. Creies que el teu Déu et salvaria, quan sabies de sobres que només tu podies fer-ho. Has estat hipocrita Clif. Mai has cregut en res més que en tu mateix. Ara hauràs de creure en els altres, formes part d'aquesta societat, t'agradi o no i, quan abans ho acceptis, menys diners gastaràs en psicolegs i psiquiàtres.
- Saps Glost? En realitat sempre he cregut en tot, menys en mi. Aquesta és la veritat.
-Potser hauries d'haver après que al final l'unica cosa que t'acompanya durant la vida, és la teva ombra. L'unica cosa fidel i segura que no t'abandona.
-I què passa quan la perds?
- Si la perds, és que t'has perdut a tu mateix.
diumenge, 15 de gener del 2012
Eilina
"Diuen que la bogeria m'empara", es digué Eilina. "No. Potser només s'atreveixen a qualificar-me perquè cap d'ells no podrà tenir mai aquesta sensibilitat. Emocionar-se en veure la primera flor, que les llàgrimes regalimin galtes avall en veure un avi assegut en una andana de tren. Amagar l'amor per por de no estar a l'alçada, desviure's per poder tocar el cel ni que sigui amb la punta dels dits.
Potser és l'enveja que els fa titllar-me de boja, aquesta sensibilitat extrema que em porta a la malaltia. Suposo que sentir-se avergonyida de la humanitat i dir-ho en veu alta, és un exercici que els covards deixen pels malalts mentals, el que com jo estimem la nostra bogeria."
Potser és l'enveja que els fa titllar-me de boja, aquesta sensibilitat extrema que em porta a la malaltia. Suposo que sentir-se avergonyida de la humanitat i dir-ho en veu alta, és un exercici que els covards deixen pels malalts mentals, el que com jo estimem la nostra bogeria."
dijous, 12 de gener del 2012
O2
Qui s'entén? Per què sempre se'ns exigeix de justificar-nos, d'explicar allo que altres no podran entendre senzillament perquè tenen una visio diferent a la nostra? Podria haver-hi una mica de pau, de silenci, de no ofegar, només de deixar ser a l'altre. Jo no apreto la soga al teu coll, per què tu em deixes sense aire de mica en mica...
Fidels
I aixi sempre seran; els unics fidels son els animals. Res de tan gratificant com arribar a casa després de passar uns dies fora i adonar-se que el gat que tespera no pot parar d'estar al teu costat, enganxat a tu, donant amor, tendresa i un sentiment d'alegria, DONANT, sense esperar rebre res a canvi, donar... Aquest verb que quasi ha desaparegut de les nostres accions quotidianes...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)