Després de dos dies de nervis malaltissos de no voler decepcionar i decepcionar-se, després de no comparar, de concentrar-me, d'ànims, de por i de coratge; avui m'he adonat, observant un centenar de persones que feien cua per la mateixa feina, que el treball i la dedicio d'aquests ultims anys ha valgut la pena.
Aquesta professio reflexa la societat actual: paraître au lieu d'être .... aixxx... si és que la vida i el teatre es confonen i la linia que els separa es dilueix cada cop més... Qui no ha fingit ser el que no era algun cop a la vida? No jugàvem tots quan érem petits a ser princeps o princeses/ lladres o policies/ metge o pacient? I no és el mateix que fem els actors? No juguem a ser algu altre per poder ser més nosaltres mateixos?
Potser seriem els més covards perquè sempre necessitem amargar-nos darrera una altra pell per fugir de nosaltres mateixos, pero a la vegada els més conscients, realistes i potser els unics que assumim que juguem a paraître pour enfin être.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada