Des de Virginia...

                                                                                                Virginia 17 de setembre de 2010

Estimat, en fi, ja no.
No he marxat per a tu, no. Tot i que aquell dia dins del meu llit, mentre em despullaves, pensava que sí que hauria de fugir...
En fi, t'escric perquè l'Odette va venir a veure'm. Em va portar notícies de tota mena i aquestes línies són per felicitar-te. Ja em va explicar que us vau mudar a una petita casa amb jardí a les afores de Niça.  Suposo que una mica d'aire campestre esborrarà l'aire salat de platja que et recordava massa a la meva pell. Val a dir que la vas conèixer massa ràpid. No sé si la teva dona ho haurà sabut o si el fet de què estigueu esperant un fill t'ajudi a seguir amb la mentida. Ja ho veus. Sé que et cases d'aquí quatre setmanes i sé que seràs pare d'aquí cinc mesos, així és que et demano que no m'enviïs més cartes, que esborris el meu telèfon, que no em tornis a venir a veure destrossat perquè no saps quina decisió prendre. Sempre ha estat massa tard.  T'he desitjat sempre una vida feliç però que fossis sincer per davant de tot. En fi, si sóc capaç d'escriure't és que realment tampoc has estat important. Deixem-ho en què, per a mi, ha estat excitant ser l'amant d'un home compromès i a tu t'aportava una mica més de vida de la que pots viure amb la  Julie. Deu anys de diferència, es noten. Ella volia lligar-te, és el que voldrem tots quan ratllem la quarentena, en canvi, quan ratlles els trenta una ballerina et fa descobrir tot un món de pecats que desconeixies. Ja podràs dir que els hauràs provat, però llàstima que hagi acabat massa aviat, si t'hagués fet tastar l'infern, t'hi hauries volgut quedar.

Que et vagi bé la vida al purgatori....