"Diuen que la bogeria m'empara", es digué Eilina. "No. Potser només s'atreveixen a qualificar-me perquè cap d'ells no podrà tenir mai aquesta sensibilitat. Emocionar-se en veure la primera flor, que les llàgrimes regalimin galtes avall en veure un avi assegut en una andana de tren. Amagar l'amor per por de no estar a l'alçada, desviure's per poder tocar el cel ni que sigui amb la punta dels dits.
Potser és l'enveja que els fa titllar-me de boja, aquesta sensibilitat extrema que em porta a la malaltia. Suposo que sentir-se avergonyida de la humanitat i dir-ho en veu alta, és un exercici que els covards deixen pels malalts mentals, el que com jo estimem la nostra bogeria."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada